Açò ve donat per confusions que pareixen tretes d’una pel•lícula d’Alfredo Landa, però no, les he fet jo.
Una vegada tenia una nóvia que no tenia un conill,sinó una llebre [la llebre és més gran]. La vaig conéixer per Internet, i m’atragué des del primer moment, ja que em va dir que tenia uns llavis ben grans. Quan quedàrem en persona per fer cotxinaes li vaig dir que no tenia morro, i s’abaixà les bragues i... i tenia raó. I també tenia un d’allò que no gastava tampons de tan gran que el tenia, sinó que gastava un corró (el morter) enrotllat amb cotó.
I jo m’abaixí els pantalons i li diguí que ara veuria una escopeta. Sí, de canons retallats.- em respongué. Però quedàrem en pau quan em digué que li agafara els melons, i jo li agafí els cocos (de durs, lletjos i peluts). I em tocà els ous, però em digué que m’anava a xuplar les querilles, perquè estaven tot raros i arrugats.
I m’amorrí allí baix i comencí a moure la llengua. Se’m posà un pèl a la llengua... ara ja entenc la dita popular de “Ofega més un pèl de figa que la maroma d’un barco (o era que tira?)”. I després baixà ella. Menja botifarra- diguí. Serà llonganissa de pasqua- digué ella.
Quan li l’estaquí, allò pareixia una campana. Però no perquè tocava d’alegria. Era perquè entre que jo tinc poquet, i aquella molt... fins i tot feia eco a cada colpet que pegàvem. La xica digué:
- A això que tens entre cames no sé si anomenar-ho la torre de Pisa o la torre bessona.
- Per què són uns monuments?- responguí jo.
- No, perquè no sé què és pitjor, que estiga torta o que siga una cosa que es creme tan ràpidament i es desplome tan de pressa.
Una vegada tenia una nóvia que no tenia un conill,sinó una llebre [la llebre és més gran]. La vaig conéixer per Internet, i m’atragué des del primer moment, ja que em va dir que tenia uns llavis ben grans. Quan quedàrem en persona per fer cotxinaes li vaig dir que no tenia morro, i s’abaixà les bragues i... i tenia raó. I també tenia un d’allò que no gastava tampons de tan gran que el tenia, sinó que gastava un corró (el morter) enrotllat amb cotó.
I jo m’abaixí els pantalons i li diguí que ara veuria una escopeta. Sí, de canons retallats.- em respongué. Però quedàrem en pau quan em digué que li agafara els melons, i jo li agafí els cocos (de durs, lletjos i peluts). I em tocà els ous, però em digué que m’anava a xuplar les querilles, perquè estaven tot raros i arrugats.
I m’amorrí allí baix i comencí a moure la llengua. Se’m posà un pèl a la llengua... ara ja entenc la dita popular de “Ofega més un pèl de figa que la maroma d’un barco (o era que tira?)”. I després baixà ella. Menja botifarra- diguí. Serà llonganissa de pasqua- digué ella.
Quan li l’estaquí, allò pareixia una campana. Però no perquè tocava d’alegria. Era perquè entre que jo tinc poquet, i aquella molt... fins i tot feia eco a cada colpet que pegàvem. La xica digué:
- A això que tens entre cames no sé si anomenar-ho la torre de Pisa o la torre bessona.
- Per què són uns monuments?- responguí jo.
- No, perquè no sé què és pitjor, que estiga torta o que siga una cosa que es creme tan ràpidament i es desplome tan de pressa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada