Ací està, davant meu, ensenyant-me molt poc i amagant-ho quasi tot, tot m’ho he d’imaginar. I això fa que cada vegada se’m pose la cabota més calenta. Com no sé el que tardaré a acabar, primer vaig al vàter, i bec aigua, i em pose més còmode. Havia vist a gent fer-ho, millor o pitjor, homes i dones amb coses més o menys grans (alguns de molt grans i altres de molt menuts), però jo, per ser la primera vegà, comence amb una cosa normaleta que fan tots, res de coses rares que només fan els penjats.
Em comence a animar i, mentre a cada moment sue més i em concentre en el que tinc davant dels morros (tan negre, encara que també hi ha d’altres colors), comence a posar i a llevar, a posar i a llevar, a clavar-ne i traure’n, a clavar-ne i traure’n... Amb eixe dins - fora van passant els minuts, sempre amb la mà ocupada, que cada vegada note menys els dits. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9...
Ara un canvi de posició, igual va dalt que baix, de costat, de dreta a esquerra, un davant i altre darrere; a voltes la pose en la punteta, d’altres ben fort, apretant les dents i banyant-me els llavis amb la llengua, que aixina pareix que es vaja a acabar més prompte. Perquè eixa és una altra cosa, jo acabaré segur, però puc fer-ho ben fet o mal fet, i aleshores me n’aniré, deixant-ho a la meitat, tot marcat i tot roig, i ple d’eixes cosetes negres que ja tenia. És un assumpte de quedar bé.
I vaig espaiet, per no plenar-ho tot d’eixe líquid blanc tan apegalós. M’equivoque de forat i l’he de traure i tornar a posar-la per on toca. A cada minut que passa estic més suat, més tens, amb el cap més roig i calent, les venes unflades, i em pose ben damunt del que tinc davant i m’amorre. M’està costant, em torna boig, però ho estic fent bé segons sembla, i estic gosant. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9. Ara ho pose tot amb fermesa, colps i moviments potents d’eixa cosa allargada de quasi un pam que subjecte amb els dits...
Ja està tot. He acabat i em sent eufòric. L’he deixat tan roig i empastrat com una tomata en maionesa, encara que he acabat baldat. Ja em puc considerar un home complet perquè...
PER FI HE FET EL MEU PRIMER SUDOKU DE DIFICULTAT ALTA.
Em comence a animar i, mentre a cada moment sue més i em concentre en el que tinc davant dels morros (tan negre, encara que també hi ha d’altres colors), comence a posar i a llevar, a posar i a llevar, a clavar-ne i traure’n, a clavar-ne i traure’n... Amb eixe dins - fora van passant els minuts, sempre amb la mà ocupada, que cada vegada note menys els dits. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9...
Ara un canvi de posició, igual va dalt que baix, de costat, de dreta a esquerra, un davant i altre darrere; a voltes la pose en la punteta, d’altres ben fort, apretant les dents i banyant-me els llavis amb la llengua, que aixina pareix que es vaja a acabar més prompte. Perquè eixa és una altra cosa, jo acabaré segur, però puc fer-ho ben fet o mal fet, i aleshores me n’aniré, deixant-ho a la meitat, tot marcat i tot roig, i ple d’eixes cosetes negres que ja tenia. És un assumpte de quedar bé.
I vaig espaiet, per no plenar-ho tot d’eixe líquid blanc tan apegalós. M’equivoque de forat i l’he de traure i tornar a posar-la per on toca. A cada minut que passa estic més suat, més tens, amb el cap més roig i calent, les venes unflades, i em pose ben damunt del que tinc davant i m’amorre. M’està costant, em torna boig, però ho estic fent bé segons sembla, i estic gosant. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9. Ara ho pose tot amb fermesa, colps i moviments potents d’eixa cosa allargada de quasi un pam que subjecte amb els dits...
Ja està tot. He acabat i em sent eufòric. L’he deixat tan roig i empastrat com una tomata en maionesa, encara que he acabat baldat. Ja em puc considerar un home complet perquè...
PER FI HE FET EL MEU PRIMER SUDOKU DE DIFICULTAT ALTA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada