CAPUTXETA ROJA POLÍTICAMENT CORRECTA
Hi havia una vegada una persona de curta edat coneguda com la Caputxeta Roja que vivia amb la seua mare biològica i tutora en el llindar del bosc. Un dia, la seua mare biològica li demanà si podia portar-li una cistella amb fruita fresca i aigua mineral sense gas a la primera residència de la seua àvia, però no perquè ho considerara una feina pròpia del sexe femení, atenció, sinó perquè això representava un acte desinteressat i generós que contribuïa a afermar la sensació de comunitat i els llaços familiars. A més, que la seua àvia no es podia considerar que estiguera malalta, sinó que tenia una salut física i mental molt bona per a la seua edat, ja que era perfectament capaç de cuidar-se per ella mateixa tal com a la persona adulta i madura que era.
Així, Caputxeta Roja agafà la seua cistella i emprengué el camí a través del bosc, tot i que molta gent creia que aquest era un lloc sinistre i perillós, fet pel qual mai s'aventuraven per aquest indret. Caputxeta Roja, pel contrari, posseïa la suficient confiança en la seua incipient sexualitat com per a evitar veure's acovardida per una imaginació tan fàcilment classificable dins la corrent freudiana. De camí a la casa de la seua àvia, Caputxeta Roja es va veure abordada per un llop comú que li preguntà quines coses portava en la cistella.
- Un saludable i nutritiu refrigeri per la meua iaia que, sense cap mena de dubte, és perfectament capaç de cuidar-se per ella mateixa tal com a la persona adulta i madura que és- respongué.
- No sé si saps, xiqueta - digué el llop - que és molt perillós per a una persona femenina menor d'edat el recórrer tota sola aquest bosc.
Respongué Caputxeta Roja: - Considere eixa observació sexista i, en cert extrem, insultant, però faré cas omís d'aquesta, degut a la teua tradicional condició de proscrit social i a la perspectiva existencial (en el teu cas pròpia i globalment vàlida) que l'angoixa de tal condició et produeix i que t'ha portat a desenvolupar. I ara, si em disculpes, he de continuar el meu camí. I Caputxeta Roja enfilà de nou la senda.
Però, el llop, alliberat per la seua condició de segregat social d'eixa esclava dependència del pensament lineal tan pròpia d'Occident, coneixia una ruta més ràpida per arribar abans a casa de la iaia. Després d'irrompre bruscament en aquesta, devorà l'anciana, adoptant amb açò una línia de conducta completament vàlida per qualsevol carnívor. A continuació, immune a les rígides nocions tradicionals d'allò masculí i allò femení i mostrant una certa tendència al transvestisme, es posà la camisa de dormir de l'àvia i s'arraconà en el llit.
Caputxeta Roja entrà en la cabanya i digué: - Iaia, t'he portat algunes llepolies baixes en grasses i calories en reconeixement al teu paper de sàvia i generosa matriarca.
- Apropa't més, criatura, per a què puga vore't bé - digué suaument el llop des del llit.
- Oh! - contestà Caputxeta Roja - Havia oblidat que visualment estàs més limitada que un talp. Però, iaia, quins ulls tan grans que tens!
- Han vist molt i han perdonat molt també, carinyet.
- I, iaia, quin nas més gran que tens!- relativament parlant, clar està, i a la seua manera indubtablement atractiu.
- Ha olorat molt i ha perdonat molt també, carinyet.
- I, iaia, quines dents tan grans que tens!
Respongué el llop: - Sóc feliç de ser qui sóc, el que sóc i com sóc.- I, botant del llit, capturà a Caputxeta Roja amb les seues urpes, disposat a devorar-la.
Caputxeta Roja cridà, no per l'anomenada anteriorment tendència del llop cap al transvestisme, sinó per la deliberada invasió que s'havia produït del seu espai personal individual. Els seus crits arribaren a l'oïda d'un operari de la indústria fustera (o tècnic en combustibles vegetals, com ell mateix agradava de considerar-se) que passava per allí. Només entrar en la residència, se n'adonà del revolt i tractà d'intervenir. Però, tot just havia alçat la seua destral, quan tant el llop com Caputxeta Roja es detingueren simultàniament.
- Es pot saber amb exactitud què creu vostè que està fent? - inquirí Caputxeta Roja.
L'operari fuster parpellejà i intentà respondre, però les paraules no pogueren estat articulades per ell.
- Amb quin dret es creu vostè que pot irrompre ací com un Neanderthal qualsevol i delegar la seua capacitat de reflexió en l'arma que porta vostè al darrere? - prosseguí Caputxeta Roja-. Sexista! Racista! Com gosa de donar per suposat que les dones i els llops no són capaços de resoldre les seues diferències sense l'ajuda d'un home?
Amb l'escolta de l'apassionat discurs de Caputxeta Roja, l'àvia va eixir de la panxa del llop, li furtà la destral a l'operari fuster i li tallà el cap a l'home sorprès. Conclosa l'odissea, Caputxeta Roja. L'àvia i el llop cregueren experimentar certa afinitat en els seus objectius, i decidiren instaurar una forma alternativa de comunitat basada en la cooperació i el respecte mutu, on quedara exclosa la marginació i la violència i, tots tres junts, visqueren feliços i en pau en la boscúria per sempre.
Hi havia una vegada una persona de curta edat coneguda com la Caputxeta Roja que vivia amb la seua mare biològica i tutora en el llindar del bosc. Un dia, la seua mare biològica li demanà si podia portar-li una cistella amb fruita fresca i aigua mineral sense gas a la primera residència de la seua àvia, però no perquè ho considerara una feina pròpia del sexe femení, atenció, sinó perquè això representava un acte desinteressat i generós que contribuïa a afermar la sensació de comunitat i els llaços familiars. A més, que la seua àvia no es podia considerar que estiguera malalta, sinó que tenia una salut física i mental molt bona per a la seua edat, ja que era perfectament capaç de cuidar-se per ella mateixa tal com a la persona adulta i madura que era.
Així, Caputxeta Roja agafà la seua cistella i emprengué el camí a través del bosc, tot i que molta gent creia que aquest era un lloc sinistre i perillós, fet pel qual mai s'aventuraven per aquest indret. Caputxeta Roja, pel contrari, posseïa la suficient confiança en la seua incipient sexualitat com per a evitar veure's acovardida per una imaginació tan fàcilment classificable dins la corrent freudiana. De camí a la casa de la seua àvia, Caputxeta Roja es va veure abordada per un llop comú que li preguntà quines coses portava en la cistella.
- Un saludable i nutritiu refrigeri per la meua iaia que, sense cap mena de dubte, és perfectament capaç de cuidar-se per ella mateixa tal com a la persona adulta i madura que és- respongué.
- No sé si saps, xiqueta - digué el llop - que és molt perillós per a una persona femenina menor d'edat el recórrer tota sola aquest bosc.
Respongué Caputxeta Roja: - Considere eixa observació sexista i, en cert extrem, insultant, però faré cas omís d'aquesta, degut a la teua tradicional condició de proscrit social i a la perspectiva existencial (en el teu cas pròpia i globalment vàlida) que l'angoixa de tal condició et produeix i que t'ha portat a desenvolupar. I ara, si em disculpes, he de continuar el meu camí. I Caputxeta Roja enfilà de nou la senda.
Però, el llop, alliberat per la seua condició de segregat social d'eixa esclava dependència del pensament lineal tan pròpia d'Occident, coneixia una ruta més ràpida per arribar abans a casa de la iaia. Després d'irrompre bruscament en aquesta, devorà l'anciana, adoptant amb açò una línia de conducta completament vàlida per qualsevol carnívor. A continuació, immune a les rígides nocions tradicionals d'allò masculí i allò femení i mostrant una certa tendència al transvestisme, es posà la camisa de dormir de l'àvia i s'arraconà en el llit.
Caputxeta Roja entrà en la cabanya i digué: - Iaia, t'he portat algunes llepolies baixes en grasses i calories en reconeixement al teu paper de sàvia i generosa matriarca.
- Apropa't més, criatura, per a què puga vore't bé - digué suaument el llop des del llit.
- Oh! - contestà Caputxeta Roja - Havia oblidat que visualment estàs més limitada que un talp. Però, iaia, quins ulls tan grans que tens!
- Han vist molt i han perdonat molt també, carinyet.
- I, iaia, quin nas més gran que tens!- relativament parlant, clar està, i a la seua manera indubtablement atractiu.
- Ha olorat molt i ha perdonat molt també, carinyet.
- I, iaia, quines dents tan grans que tens!
Respongué el llop: - Sóc feliç de ser qui sóc, el que sóc i com sóc.- I, botant del llit, capturà a Caputxeta Roja amb les seues urpes, disposat a devorar-la.
Caputxeta Roja cridà, no per l'anomenada anteriorment tendència del llop cap al transvestisme, sinó per la deliberada invasió que s'havia produït del seu espai personal individual. Els seus crits arribaren a l'oïda d'un operari de la indústria fustera (o tècnic en combustibles vegetals, com ell mateix agradava de considerar-se) que passava per allí. Només entrar en la residència, se n'adonà del revolt i tractà d'intervenir. Però, tot just havia alçat la seua destral, quan tant el llop com Caputxeta Roja es detingueren simultàniament.
- Es pot saber amb exactitud què creu vostè que està fent? - inquirí Caputxeta Roja.
L'operari fuster parpellejà i intentà respondre, però les paraules no pogueren estat articulades per ell.
- Amb quin dret es creu vostè que pot irrompre ací com un Neanderthal qualsevol i delegar la seua capacitat de reflexió en l'arma que porta vostè al darrere? - prosseguí Caputxeta Roja-. Sexista! Racista! Com gosa de donar per suposat que les dones i els llops no són capaços de resoldre les seues diferències sense l'ajuda d'un home?
Amb l'escolta de l'apassionat discurs de Caputxeta Roja, l'àvia va eixir de la panxa del llop, li furtà la destral a l'operari fuster i li tallà el cap a l'home sorprès. Conclosa l'odissea, Caputxeta Roja. L'àvia i el llop cregueren experimentar certa afinitat en els seus objectius, i decidiren instaurar una forma alternativa de comunitat basada en la cooperació i el respecte mutu, on quedara exclosa la marginació i la violència i, tots tres junts, visqueren feliços i en pau en la boscúria per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada